11/21

Sa Pista i el parc de la plaça del Progrés

Ja no visc a la barriada, però hi vaig cada dia i he viscut la seva evolució.

Abans, quan jo era petit, érem un barri aïllat, ja que la carretera ens condicionava. Però això no ens importava, perquè cadascú tenia el seu lloc i ens hi sentíem els amos. En venir algú d'una altra barriada, guaitàvem per veure el què...

Era un lloc molt tranquil i ni tan sols els camions que anaven a la serradora que hi havia abans no ens molestaven i podíem muntar un camp de futbol al carrer, amb porteries i amb les retxes del camp fetes de munts de terra.

Hi havia molta llibertat. Podíem fer carreres de bicicletes, cabanyes de fusta de les restes de la serradora, jugar al que ens feia ganes..., i ningú no passava pena, perquè ens sentíem segurs. Tota la barriada ens coneixíem i els veïnats, si fèiem alguna cosa que no era correcta o ens fèiem mal, avisaven els nostres pares.

I jo, en veure la mare d'en Coca guaitar a través de les cortines de ca meva, ja sabia que aquell horabaixa hi hauria bauxa: trobada de veïnats al carrer amb menjar i jocs. Les dones en muntaven moltes, d'aquestes trobades! Sempre hi havia cosa en marxa!

I ara està tot molt canviat. La generació d'aquells veïnats ja no hi és i tot s'ha dispersat. A més, hi ha molts de cotxes, tothom fa feina i no té temps per a res, i el fet d'haver-hi pisos ha canviat el tarannà de la barriada. Pens que la societat és la que avança d'una altra manera i que les dinàmiques de vida ja no són les mateixes, i que els doblers i els rellotges han canviat les persones!