2/21

Es Collet

Es Collet forma part de la meva infància. Estava ben davant cals meus padrins i jo i els meus germans sempre hi érem, perquè els meus pares feien feina a fora vila. Era el nostre jugador.

El lloc no estava com ara, perquè tot eren pedres i caramulls de terra, però això ens permetia fer-hi molts de jocs amb imaginació, i ens ho passàvem beníssim!

Era un lloc d'encontre de tots els al·lots de veïnat, i hi jugàvem nins i nines de diferents edats. Quan sortíem de l'escola, el grup de veïnats anàvem plegats cap a casa. Agafàvem el berenar i amb el tros de pa sortíem a jugar tot d'una. A vegades fèiem intercanvis de berenars i tot! Era un lloc de convivència.

Crec que això ara ja no hi és i pens que és una llàstima, perquè la nostra infància va ser de carrer, i pens que ens permetia una millor socialització i, sobretot, fer poble.

Tenc molts, molts de records en aquest espai, però, si n'he de dir algun, em ve al cap el meu padrí, que sempre, sempre, seia defora de ca seva. Treia una cadira i a vegades, segons el sol, l'agafava i la duia enmig de la plaça on nosaltres jugàvem. Quan va morir, jo tenia la sensació que aquell homenet havia de ser allà, assegut...

I la padrina, que sempre ens deia "tornau a entradeta de fosca!"
Encara ara, en passar pes Collet em venen aquests records. I m'emocion...

I quan veig que està descuidat o que ha patit actes incívics també em fa mal. I és que sempre m'hi fix molt, perquè forma part de la meva vida, de la meva història.