7/21

Plaça del Pare Rafel Ginard

Jo sempre he estat veïnada d'aquesta plaça i ara el meu fill també ho és. I és que aquesta plaça em dona vida! Per què és tan meva... Jo diria que ho és perquè l'he vista i viscuda des de petita, i que esper tornar-hi vella!

Tenc un sentiment que m'atrapa i em recorda la meva infantesa. Hi jugava amb els meus germans, el meu padrí hi venia amb el poni que teníem i hi fèiem voltes... També record molt bé la relació que hi havia entre veïnats i veïnades. Era un lloc de trobada, de fer la xerrada, d'ajuda, d'informació d'allò que passava al poble. Hi havia una relació familiar i el punt de coincidència era aquest indret.

I, tot i que ara no hi hagi aquestes relacions, el meu fill hi juga, hi va amb la bicicleta, comença anar sol a comprar als comerços dels voltants i s'ha convertit, també, en el seu entorn de vida. I estic contenta quan pens en l'oportunitat que té de viure un espai urbà de manera similar a la meva.

D'anècdotes, en tenc moltes, però en destacaria un parell. Record quan jo era dins classe i sentia la veu de ma mare que xerrava amb les veïnades a la plaça i jo guaitava per la finestra per observar-la... Em sentia especial, perquè no totes les mares eren allà, però la meva sí! I també record el dia que canviaren el fanal d'enmig de la plaça i hi col·locaren l'escultura actual (el bust del Pare Ginard), moment que em va servir per prendre consciència del que podia afectar un petit canvi a l'entorn. Aquell vespre no vaig dormir, perquè pensava que el reflex de l'ombra de l'escultura era algú que rondava per allà!

Ara la plaça ha fet un altre canvi, amb noves voravies i una placeta resguardada del trànsit, i el meu fill també ha notat el canvi. En aquest cas, ha estat una gran millora, perquè hi pot jugar tranquil.

Jo he viscut aquest indret d'una manera, el meu nin l'experimentarà d'una altra, però segur que també el recordarà d'una manera molt especial.